Recorde aquells anys què m'ensenyaves a fer la Revolució, a comprendre que si el poble s'uneix, i s'ho creu, pot canviar el seu destí. I que l'Anarkia és el estat natural de la societat. L'Anarkia, bén entesa, es clar, com l'exaltació més gran de l'ordre. Quants moments parlant d'aquells teòrics que foren Kropotkin o Enrique Malatesta. Me regalares el llibre de "guerra de guerrillas" del Che, i decidírem fer la revolució junts, amb diferents armes si vols, però amb un objectiu comú, fer-li creure al poble que el poder és d'ell.
Misteri! misteri!, quí tindrà les claus del cementir? Tomba per ací, tomba per allà, ja ja ja ja!.... i a mi què més em dona!
Et vaig conèixer amb aquell vestit marcial i el cap rasurat, ens deies que tots teniem una dualitat perillosa, masculí-femení, ying-yang, bé i mal. Que calia buscar l'equilibri i que cap d'elles dominara sobre l'altra.
"Aquesta és la història d'un home que agonitzava, tot ho va donar pels seus, fins quedar-se sense res."
Recorde que t'entrevistaren a Radio69, al programa "el tren de mitjanit", i et vaig demanar que cantares la cançò que dedicares a ton pare, et va costar molt, ho sé, però digueres que ho faries per mi. En altra ocasió i, després de donar-me una llissó a l'escacs, que no volies jugar, me digueres una frase que mai no he pogut oblidar: "Raül, les pedres són més inteligents que nosaltres, doncs han desenvolupat la capacitat de viure més anys" i au!, et quedares més ample que llarg, sabedor que eixes paraules les pensaria una bona estona. De fet, continue pensant-les.
"Drogues, drogues, que envenenen i maten. Drogues, drogues, DROGUES!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Aquells anys de Revolució a la Casa del Raval. Intentàrem dur endavant l'autèntica Utopia, de fet i, durant uns mesos, és el més prop que he estat d'ella. Treballàvem assambleariament i teníem una distribuidora de material alternatiu i, fins i tot, un menjador social on la teua Pepa ens feia uns gaspatxos d'allò més bons.
Però tu ho tenies més clar que nosaltres. El temps pasava i nosaltres ens anàvem "acomodant" i tu continuaves actiu, amb la guitarra i la paraula com a úniques armes. Ens deies que la Revolució no podia parar fins que l'últim dels homes i dones foren lliures.
Ara, estigues on estigues, seguiràs tocant la guitarra. Altres llocs han requirit de les teues paraules per fer la Revolució. Ací, la teua lluita no ha estat estèril. Alguns no et compregueren, pensant que deies ximpleries. Però la història l'escriu gent com tu, autèntica, amb l'única "bojeria" de no admetre mai la mentira ni la injustícia. Si el món tinguera més autèntics com tu, de segur que li aniria molt millor.
S'escolten les campanes, ha mort el comandant Juan Roca Navarro, comandant de la guerrilla urbana. Es per això que sonen les campanes, doncs ha mort Juan, el Xino, el meu amic, un heroi.
Raül, jo no el vaig conèixer en eixa etapa tan utòpica que comentes, però si de fa uns 10 o 15 anys cap ací i... que vols que te diga... no crec que es tractara prescissament de cap model de res, ni de cap heroi, ni de cap comandant de cap guerrilla...
ResponEliminaCada volta l'he vist més "envolat", l'activisme ha derivat en comportaments rebutjables, com ha tractat als fills pel càrrer, que és on tots el véiem, deixava que desitjar...
No dic estes coses per menysprear el teu escrit ni tampoc eixe regust d'enyorança llibertaria per temps assemblearis que ens comentes (i dels qual puc sentir-me'n identificat), prent-ho com que eixa dualitat de la que parlava finalment l'havia decantada cap al vessant més sòrdid de la vida, restringit a la marginalitat, les baralles, el malviure de tot allò amb tonalitat grisa que ens envolta...
Ola¡¡¡ jUAn eL xINO tAMbé Era eL MeU heRoi. Va, seriosament... I tant que sí!
ResponEliminaEstos dies no pares de cantar-me, tinc les teues cançons dins del meu cap. “Misterio, misterio” “Suenan las campanas. Ha muerto el Comandante Ernesto Che Guevara” o “ Los dueños de la tierra se creen ellos que son”. Sense cap mena de dubte, sempre he reconegut que has segut el cantautor riberenc amb qui més em sentia identificat, qui més m’arribava a l’ànima, qui més m’emocionava, o de vegades m’indignava (este any passat es ficà de moda eixa paraula, veritat? Doncs ell ja ho estava, i ho argumentava bé). D’altres sou molt bons, canteu molt bé, feu molt bona música, però el Xino... Era un lletrista autèntic, punk a la seua manera, contestatari, com ha de ser un cantautor que pense en arribar-me. Era un antisistema, en un món on els drets humans també són antisistema.
Vaig tindre el privilegi, i com no, l’alegria, perquè ens feia riure molt, de poder tocar amb ell. Recorde al Fredi, al Xino i un que subscriu, pujats a l’escenari de la Casa del Raval: LOS 3 TORNADOS TRASH TORNADOS. Era molt difícil seguir-lo, perquè la música la vivia de tal manera que no repetia dos vegades igual un tema, era música viva, que canviava cada vegada, com fan els bons cantants de veritat.
“LOCO TU LOCO YO, CUAL MÁS LOCO DE LOS DOS”
I pregunte quans de vosaltres haguéreu preferit d’alcalde al Xino o a Vicent Ramon? Arruinar-nos més encara? Fer el ridícul més encara davant del món sencer? Ser intransigent, insolidari, aprofitós, egoista i calamitós? Jo ho tinc molt clar. Haguera votat pel Xino, amb totes les meues facultats mentals plenes, en serio. Pitjor no ens haguera anat. I pose este exemple perquè Juan representava tot el contrari, i per això era el nostre heroi, o antiheroi, si es vol.
Era una persona humil, carinyosa, amable, sincera, espontània i entranyable. I encara que hi ha gent per a la qual això no val res, per a mi val tots els diners del món. Són els valors amb els que intente educar als i a les meues alumnes.
“PERO NUNCA VEO YO PASAR A UN SEÑOR CON SU ROLL&ROYCE”
Juan era una persona conscient, mira tu per on quina contradicció, amb consciència de classe, cosa que dissortadament hui en dia, molts/es no tenen i ignoren.
Diuen que feia vida normal i treballava com el tots/es. Els de la meua etapa eixa etapa no la vam conéixer. Recorde quan passava pel Kansas cantant la del Che Guevara. Era quan més marejat estava, quan més crisi tenia, quan més marginat estava. I pobre, que mal ho va passar. Després s’estabilitzà: li acertaren la medicació, van comprendre que era un problema químic de descompensació del seu organisme, i a partir d’aleshores va fer vida normal, encara que ja mai més com abans, clar. L’etiqueta de marginat i de boig ja no es lleva de damunt en esta societat tan roin i inhumana.
“AY ELIO, YO VELARÉ TUS SUEÑOS”
ResponEliminaL’admirava, l’admire i l’admiraré sempre quan recorde quan tenia compte dels seus fills, i com se’ls estimava tot i que perfecte no es ningú, i els seus errors cometria, però després del que havia passat, ja tenia mèrit, ja.
“LOS DUEÑOS DE LA TIERRA SE CREEN ELLOS QUE SON”
Sigam seriosos: la gent com Juan no fa les guerres. Ni arruïna l’economia i endeuta un poble o un país en benefici propi. Persigam i marginem als que sí que ho fan. Treiem-los les caretes i el seu poder, fiquem-los en evidència, i lluitem, perquè viure és lluitar. Pot ser serem uns romàntics, Raül, per prendre’ns les coses de què ens parlava el Xino seriosament? Segurament. Doncs visca la utopia, perquè acceptar aquest sistema d’injustícia global sí que és una bogeria, una bogeria imperdonable. Recorde quan en els quatre cantons cridares que “la crisi no s’arreglarà fins que ens adonem que tots i totes som germans/es i que ens necessitem uns als altres”. Dins el teu suposat marejol mental, els teus moments de lluïdesa ens passaven a tots/es doblats.
“TU DIJISTE QUE LA VIDA NO TIENE PUNTO Y FINAL” al Comandante Ernesto Che Guevara
Hui he passat per l’ambulatori on et vaig vore per última vegada este estiu. Em digueres que te n’anaves ja, que ara anava en serio, que la metgessa t’havia deshauciat. Vaig intentar donar-te ànims, i pensava que no aniria tan ràpida la cosa i ens tornaríem a vore, i em tornaries a cantar una de les teues. Però ara ha anat en serio. Et trobaré a faltar cada vegada que torne al meu poble i als carrers que ens han vist créixer, i em sembla que no sóc l’únic. Però ens tornarem a trobar, perquè tu em digueres que som immortals, Wladi, i te n’anares riguent, com sempre feies.
“SEMPRE ET RECORDARÉ ...” “HOMENATGE A TERESA” d’Ovidi Montllor
Ja fa temps que l’Isra i jo parlàrem i comentàrem que et mereixies un sonor homenatge. Però no va poder ser, potser perquè ens prengueren per bojos. Somiàvem tocar les teues cançons a la nostra manera, versionetjant-les, implicant als i a les cantants de la “contornà”, i que hi fores present. Ho teníem mig empastat, i volíem que els possibles beneficis arribaren per regalar-te una guitarra, o un ordinador per Elio... però no va cuallar. Ara ens toca cantar-te com el carismàtic Ovidi feu a Teresa, la boja d’Alcoi, la seua ídol, pòstumament. Quan que et sembles a Teresa, Xino! Va ací el meu més sentit homenatge al Xino d’Algemesí!
Gràcies, Juan, per la teua amistat, per haver pogut compartir la teua alegria contagiosa.
Per sempre, eternament rebels.